El pescador de la flor blava

F a molt de temps, a la terra dels Hogol existia un petit llogaret al costat del mar. Tant és com es deia doncs el que importa és que allí va viure el pescador de la flor blava. Ningú recorda el seu veritable nom ja que tots li deien el pescador de la flor blava.
El pescador era un enamorat de les flors i al jardí de casa tenia les flors més boniques de la comarca. La gent explica que en aquest jardí creixia una flor delicada i bella com cap altra, d'un blau tan intens que si l'alçaves cap al cel un matí clar i assolellat es confonia amb el blau del cel i desapareixia de la teva vista.
Aquest Hogol pescador tenia una petita barca amb la qual sortia cada matí a pescar el just per poder anar tirant. Era una persona senzilla que se sentia feliç amb el poc que tenia i amb el seu jardí de flors.
Un dia mentre estava en la seva barca pescant va poder distingir no molt lluny d'on ell es trobava alguna cosa que surava a l'aigua. En fixar-se millor es va adonar que fos el que fos estava donant xipollejos i que es movia. Es va acostar lentament fins al lloc i va veure que es tractava d'un petit dofí.
El pobre dofí estava enredat en una vella xarxa que segurament algun pescador havia perdut. Lluitava per alliberar-se però només aconseguia enredar-se encara més a la tela que l'empresonava. El pescador es va llançar a l'aigua i es va apropar al dofí i com va poder, va mirar d'alliberar-lo de la xarxa. I mentre ho feia va veure que el pobre dofí tenia un tall bastant gran en la seva aleta dorsal. Tenia també altres ferides, però de menor importància En sentir-se lliure de nou el dofí va nedar al voltant del pescador unes poques vegades i després, traient el cap de l'aigua i mirant al pescador va fer un crit agut que el pescador va interpretar com una salutació.
Després el pescador va tornar a pujar a la barca i va seguir amb el seu treball i es va adonar que el dofí amb molt d'esforç mirava de seguir-lo, ja que es trobava molt feble. El pescador va pensar que no tindria forces suficients per buscar menjar i mirant de reüll el cubell de peixos que havia recollit aquell dia va decidir donar-los al petit dofí. Li va llançar un peix petit i el dofí es va apropar amb molt esforç i se'l va menjar.
Després el pescador va llançar un altre peix i el dofí va fer el mateix que abans.
Així va ser que el pescador va acabar per donar-li tots els peixos que aquell dia havia recollit i després de fer-ho va tornar finalment a casa, saludant amb la mà al dofí que ja havia deixat de seguir-lo.
A partir d'aquell dia el pescador sovint es trobava al petit dofí. Va veure que lentament el dofí es recuperava i notava que el vigor i la força li retornava. El dofí sempre el rebia amb salts i crits. En veure'l el pescador sentia que una amistat havia nascut entre ells.
I així va anar passant el temps i el pescador va seguir fent la seva feina al mar en companyia del seu amic el dofí, mentre que a terra seguia cuidant les seves amigues les flors.
Un matí el pescador va sortir com sempre de casa i alçant la vista al cel va veure unes grans núvols amenaçadors. Les va mirar detingudament intentant esbrinar si eren missatgers de tempesta o de calma. Va mirar la direcció que portaven i va veure que en realitat s'allunyaven del lloc. 'La tempesta s'allunya', va pensar. Així que com sempre va muntar en la seva barca, va hissar la petita vela va sortir a la mar.
La mar estava moguda però res que no fos normal. No obstant això es va sentir estranyat de no veure al seu amic el dofí i encara que l'anava buscant amb la mirada no aconseguia veure'l enmig de l'aigua tenyida de gris per la tènue llum que es filtrava dels núvols. El pescador, distret buscant al seu amic el dofí no es va adonar que el vent canviava de direcció, fent que la tempesta tornés sobre els seus passos, i llençant-se lentament sobre la barca del pescador que cada vegada s'agitava mes fort a causa de la bravura del mar.
Quan el pescador va veure el que passava ja era tard. El mar es va encrespar i el vent va rugir.
La llum del dia es va amagar rere uns núvols negres i de sobte es va trobat envoltat de tenebres.
El pescador va provar de dirigir la seva barca de tornada al llogaret però el vent i l'aigua l'empenyien mar endins. La petita barca es sacsejava com una joguina en les mans d'un nen i el pobre pescador, aferrat al timó intentava en va de dirigir la nau. Però era el mar qui movia la barca al seu gust, i ho feia llançant tota la seva ira contra ella.
Ones enormes alçaven la barca i després la llançaven amb violència contra el mar. El vent, cada cop més fort va esquinçar la vela i va trencar el pal. Finalment, una enorme onada va llançar la barca cap al cel estavellant-la després contra una paret d'aigua que s'havia aixecat davant seu. La barca es va fer miques i el pescador va caure a l'aigua. El mar volia emportar-se'l, l'empenyia cap al fons i li llançava onades enormes, tractant de engolir-lo mentre el pescador resistia amb totes les seves forces en aquesta lluita tan desigual per conservar la seva vida.
Mentrestant, les onades seguien el seu atac despietat contra ell, que cada cop estava mes esgotat, gairebé arribant a l'extenuació.
En aquell moment va sentir una cosa que surava al costat d'ell i instintivament es va aferrar amb les poques forces que li quedaven, pensant que un tros de la seva barca havia arribat fins a ell. No era un tros molt gran però suficient per mantenir a flotació. Va tractar d'agafar-se millor i en aquest moment va notar una osca curiosa. Va tornar a palpar i va saber llavors que aquella marca era la cicatriu del seu amic el dofí en la seva aleta. Va obrir els ulls i va veure que era del seu amic de qui s'aferrava amb totes les seves forces.
El petit dofí lluitava amb afany i el pescador s'aferrava a ell sabent que era la seva única salvació. Lentament sembla que el mar es va donar per vençut i va deixar de llançar els seus murs d'aigua sobre ells. Quan la tempesta va perdre la seva virulència el pescador es va adonar que el dofí començava a esgotar-se per l'esforç que estava fent.
Però va seguir avançant amb tenacitat, lentament, fins a arribar a una illa. El petit dofí va portar al pescador fins gairebé la vora de la platja i el pescador arrossegant-se, va aconseguir finalment sortir fora de l'aigua perdent el coneixement en arribar a la platja.
L'endemà la llum del sol va despertar al pescador i en aixecar-se es va adonar que no havia estat un somni. Va mirar cap al mar i va veure no molt lluny la silueta coneguda del seu amic el dofí, el qual es va apropar fins a ell tant com va poder i el va saludar amb el seu crit. El hogol va saludar també i va veure que el dofí portava uns peixos a la boca. S'hi va acostar i el dofí va obrir la boca perquè els agafés. Després va tornar a la platja, va buscar unes branques i com va poder va fer foc i es va menjar els peixos.
Després d'haver-se alimentat es va internar a l'illa i va descobrir que hi havia un petit rierol d'aigua dolça. El pescador va beure amb ansietat, saciant la set.
Ara que es trobava millor va meditar sobre la seva situació. Recordava que el mar el va allunyar molt de casa i va suposar que estaria molt lluny d'ella. No coneixia aquella illa ni sabia que hi hagués alguna illa prop del seu llogaret. Va pensar que seria molt difícil sortir de l'illa tret que el vinguessin a buscar, però qui podia pensar que estaria allà? Es va sentir trist en pensar que malgrat haver-se salvat, potser hagués de passar la resta de la seva vida allà sol.
Van passar els dies i lentament el pescador es va adonar que els seus temors eren fundats ja que cap vaixell va aparèixer a l'horitzó per venir a buscar-lo. Així va començar una nova vida a l'illa, amb l'única companyia del dofí que sempre el venia a veure.
Un dia el pescador es va adonar d'una bosseta que portava penjada del seu cinturó. Era una bosseta de llavors: hortalisses i altres plantes del seu hort. En veure-ho es va alegrar doncs va pensar que podria plantar-les i tenir una mica més per menjar. Així que va buscar a l'illa un bon terreny per fer un hort on sembrar les seves plantes.
Quan no estava cuidant l'hort, al pescador li agradava anar cap a la platja per estar amb el seu amic el dofí. La solitud que sentia el pescador va fer que lentament comencés a parlar-li al dofí. Primer només frases, després ja li parlava com si fos una persona. I el dofí de vegades, es quedava quiet amb el cap a fora com escoltant el que el seu amic hogol li explicava. Li parlava del que feia a la terra dels Hogol i de la gent que hi vivia. A vegades li parlava del seu jardí i de les seves flors, però això no ho feia massa sovint ja que sentia molta tristesa en recordar les seves flors i pensar que ara ningú les cuidaria. Els dies van anar passant i les llavors que havia sembrat van germinar i lentament van anar creixent.
Un dia el pescador mentre mirava les plantes del seu hort es va adonar que una era diferent de les altres i en observar-la detingudament va veure que en realitat era la planta d'una flor blava. El seu cor va donar un crit d'alegria en veure que tindria una flor blava en el seu petit hort.
Va sortir corrent cap a la platja per explicar-li la notícia al seu amic.
Li anava cridant: 'Una flor blava, una flor blava!'
El dofí el mirava amb curiositat
- Una flor blava, tindré una flor blava!
Des d'aquell dia cada matí el pescador anava corrent fins l'horta per veure si la planta havia donat una flor i al no veure-la encara tornava a la platja i li explicava al seu amic com de boniques que eren i com se les estimava.
El dofí per la seva banda, sempre amb el cap fora de l'aigua i la seva simpàtica expressió de bondat i alegria semblava escoltar-lo atentament llançant algun crit de tant en tant. El pescador li explicava i li explicava sobre les seves flors blaves que només creixien en el seu jardí i que eren famoses a tota la comarca.
Així va anar passant el temps fins que un dia el pescador va anar fins l'hort i allà finalment va trobar una bella flor blava que havia florit aquell mateix matí i que tenia el mateix blau que el cel de l'alba. El pescador en veure la flor blava es va sentir tan feliç i content com abans, allà en el seu llogaret. I eren tan grans les seves ganes de compartir la seva felicitat que va arrencar delicadament la flor i va córrer cap a la platja on el dofí l'esperava com sempre.
El dofí va veure de lluny com el pescador s'acostava corrent mentre li cridava:
- Una flor blava! Mira-la: és preciosa!
El pescador va córrer fins a arribar prop del dofí, llavors es va aturar i li va dir:
- Mira amic meu, oi que és la flor més bella del món?
El dofí quan la va veure va semblar com que embogia, ja que va començar a saltar i fer piruetes al cel, nedant i saltant. 'Sembla que a ell també li agraden les meves flors ', va pensar feliç el pescador.
Després el dofí es va acostar al pescador i va començar a llançar-li crits aguts, com demanant alguna cosa. El pescador no entenia res, doncs mai abans s'havia comportat així. El dofí llançava crits, obrint la boca i el pescador el mirava desconcertat amb la flor a la mà. Després d'una estona li va acostar la flor i es va adonar que el dofí li demanava la flor. Obria la boca i movia el cap com demanant que li donés la flor, així que finalment el pescador la va posar delicadament a la boca sense acabar d'entendre el seu comportament. El dofí va tancar la boca i de sobte es va capbussar desapareixent. El pescador, que no entenia res va veure que el dofí sortia a la superfície de nou, però ja lluny d'ell. S'allunyava més i més i al adonar-se'n va començar a cridar-li:
- Eiiiiiiiii, torna! La meva flor, la meva flor, dóna'm la meva flor!
Però el dofí no es va aturar i va seguir nedant, mentre el pobre pescador desesperat li cridava que tornés fins que el va perdre de vista i va caure sobre la sorra a la platja plorant, sol, sense flor i sense amic.
El petit dofí nedava ja força lluny de l'illa quan va veure a l'horitzó una taca blanca. Va nedar cap a ella ràpidament i en apropar-se a ella la taca es va convertir gradualment en una vela, i sota ella un vaixell, i a la coberta uns pescadors pescant.
El dofí es va acostar al vaixell i va començar a fer cabrioles i piruetes per cridar l'atenció. Quan els pescadors el van veure van deixar de treballar per un moment i el van observar atentament. Llavors el dofí, quan va veure que l'estaven mirant es va acostar encara més i traient el cap de l'aigua va obrir la seva boca. Els pescadors van veure que duia una preciosa flor blava.
- Mireu! És una flor blava, com la del pescador!
- No pot ser .... fa molt que va desaparèixer ... d'on sortiria aquesta flor?
Llavors el dofí va donar mitja volta d'esquena al vaixell. Els va cridar i va colpejar l'aigua amb la seva cua, esquitxant els pescadors, fent com que marxava i colpejant amb la cua de nou.
- Sembla que vol que el seguim ...
- No diguis ximpleries: és un dofí, no un gos.
El dofí es va allunyar una mica del vaixell, va tornar enrere i va tornar a fer el mateix. Els mostrava la flor i després colpejava la seva cua contra l'aigua.
Finalment els pescadors van decidir virar el vaixell cap a on es trobava el dofí. Llavors el dofí va començar a nedar deixant-los enrere, aturant-se després com esperant-los i sacsejant la seva cua. Els pescadors finalment van decidir seguir-lo i llavors el dofí va començar a nedar decididament cap a algun lloc que només ell coneixia. Els pescadors no se'n sabien avenir doncs mai havien vist res igual.
Al cap de molta estona van veure que una petita illa es dibuixava a l'horitzó.
- Mireu! (van exclamar), d'aquí ha de venir la flor. Però com ha arribat la flor fins a l'illa?
I allà a l'illa hi havia el pescador, a la platja sol i trist. Quan va veure la vela del vaixell que s'acostava va alçar els braços, movent-los bojament i cridant:
- Ehhhhhhhhhhhhhhhhhhh! Aquiiiiiiiiiiiiiiiii!
Els pescadors el van veure en la llunyania...
- Hi ha algú! No ho veig bé ...
- Sembla el pescador de la flor blava!
Finalment van arribar a la platja i el pescador, alegre i feliç els va preguntar:
- Com m'heu trobat?
- El dofí ens va portar fins aquí!
- El dofí?
- Sí, portava una de les teves flors a la boca i va fer que el seguíssim fins aquí. T'ha salvat la vida! Com se't va acudir donar-li la flor perquè vingués a buscar-nos?
- No va ser idea meva! Ell ho va fer!
- Però per què li vas donar la flor?
- Jo estava tan feliç en trobar la flor a l'hort que vaig sentir desitjos de compartir-la amb algú. Per això la vaig tallar i vaig anar corrent per ensenyar-l'hi.
En sentir això, els pescadors li van somriure i li van contestar:
- Llavors ben cert és que ha estat el teu desig de compartir la teva alegria la que t'ha salvat la vida.
El pescador els va somriure i els va dir:
- La felicitat d'un mai és completa si no la comparteixes amb els que t'envolten.
Després es va quedar mirant al dofí amb llàgrimes als ulls ...
- Una vegada em va salvar la vida i ara em torna al meu món. Crec que mai podré pagar-li, doncs jo li vaig salvar la vida un cop però ell ho ha fet dues vegades.
- És increïble tot això que ens expliques. Tens un gran cor pescador, i el teu amic el dofí el té tan gran com tu.
- Crec que els dofins són éssers tan nobles com nosaltres mateixos ... han de ser els Hogol del mar.
I tots van somriure quan van sentir aquestes paraules.
Així que amics, si alguna vegada us apropeu a un petit llogaret de pescadors i us parlen dels Hogol de la mar sapigueu que és dels dofins de qui parlen, ja que encara que no són Hogol també tenen un noble cor i una bondat generosa. I recordeu també que per estrany que sembli, compartir la vostra alegria potser algun dia us salvi la vida.


Autor : Joan Moret
Il·lustració : Teo Perea

This template downloaded form free website templates