Explica una llegenda que un cop, no pas massa lluny en el nostre record, l'ultim dels Hogol va arribar al regne d'Argal.
El sobirà d'aquell indret era Argal III, casat feia pocs anys amb la bella princesa Sara, per la qual cosa tota la cort es va desplaçar d'una ciutat a una altre per desig expres de la nova reina.
El rei era conegut per la seva particular debilitat per la carn de porc. Tenia grans extensions del seu regne dedicats a la seva criança. Per aquesta raó se l'anomenava familiarment el 'Rei Porquet'.
I així va passar que en Hogol va arribar al castell on habitava el rei i tot el seu seguici i de molt bona manera va ser rebut i tractat.
Allí va conèixer a Nat, la maga amb cabells del color del coure, que sempre aconseguia amb la seva sola presencia arrencar un somriure; i al valent Sir Alons: famós i admirat per la seva força i valentia en les caceres de porcs senglars. Al costat de tan noble guerrer sempre es trobava el seu fidel escuder Conrad, persona un xic introvertida però amb un noble cor.
Hogol es va sentir immediatament interessat per la màgia de Nat i els seus poders, donat que encara que en menor grau, ell també sabia una mica de les arts dels encanteris. Es per això que un dia Nat va convidar a Hogol a les seves estances per ensenyar-li alguns trucs amb la màgia.
Un cop allí, Nat li va ensenyar l'encanteri de la paret d'aigua. Ella l'anomenava aixi perquè aconseguia que una paret qualsevol tingués l'aparença de l'aigua quieta d'un estany, reflectint tot el que es trobava davant seu. Allò era molt mes que qualsevol altre truc que en Hogol hagués vist mai i es va mostrar molt impressionat:
- La teva màgia és veritablement poderosa, Nat. Coneixes altres encanteris tan meravellosos com aquest que m'has ensenyat?
- En conec un altre que encara és millor que aquest però no he aconseguit que funcioni del tot be.
- I en que consisteix?
- Jo l'anomeno el 'bagul dels records' i el que fa es guardar en aquest bagul que veus en aquest racó de la cambra totes les imatges que s'han reflectit en la paret d'aigua. Però alguna cosa falla perquè no aconsegueixo que l'aigua estigui quieta i al moure's distorsiona els reflexos que tinc guardats. Hauré de repassar els meus llibres d'encanteris.
- És increïble... potser podries ensenyar-me algun d'aquests llibres per aprendre alguna cosa d'ells.
- I tant! Són tots en aquesta taula. Pots venir a llegir-los quan vulguis, però trigaràs temps per aprendre'n alguna cosa.
- Potser el Rei seria tan amable amb mi de deixar-me quedar amb vosaltres un temps i així podria aprendre alguna de les teves arts.
- Crec que accedirà de bon grat a la teva petició, doncs es sabut que mai nega la seva hospitalitat a persones nobles com tu.
Efectivament, el Rei es va mostrar molt generós, fins i tot complagut al saber les intencions del Hogol. Va ordenar que se li preparés una estança gran però acollidora i que se'l tractes amb respecte i cortesia, cosa que no era necessària donat que la gent ja l'havia acceptat com un d'ells. Potser va ser per la seva senzillesa i simpatia, no ho sabia del cert, però era clar que es sentien a gust en la seva companyia i ell amb la d'ells.
Aviat va conèixer les bromes d'en Marsal, amb el qual va compartir tota mena d'històries còmiques; i l'hàbil Toms, l'administrador del tresor reial, del quan deien els seus amics que era capaç de fer diners venent pedres.
D'aquesta manera anava passant plàcidament el temps en aquelles terres, aprenent la màgia dels llibres de Nat i passejant pel camp amb les belles dames de la cort muntats damunt de Rozxinant: el seu fidel cavall blanc, les quals sempre tenien un somriure d'agraïment per dispensar-lis la seva atenció, especialment la jove i alegre Merc, la qual sempre venia, dia rere dia als esmentats passejos.
Però un terrible succés va venir a trencar la calma i la pau que regnava en aquell castell de fantasia.
Va ser Nunci, la millor amiga de Nat la que es va presentar mentre estàvem repassant els seus llibres per advertir-nos que el Rei estava molt furiós.
- Correu, correu, una cosa terrible ha passat!
- Que ha passat?
- Ràpid, ràpid...!
Hogol no havia vist mai a Nunci tant espantada, doncs era una de les dames més alegres i trempades del castell. Es per això que va pensar que el problema havia de ser realment greu.
Els tres es van anar a trobar-se amb el Rei per esbrinar la natura de tant terrible succés.
Van arribar a la sala del tron reial on ja eren reunits tots els cortesans. El jove i ben plantat Dav es va apropar per explicar el que havia passat.
- Sembla que ha arribat un lleó feréstec al regne i que està devorant tots els porcs que es troba al seu pas.
- Però és que els porcs estan lliures en el camp?
- Això mateix, doncs d'aquesta manera la seva carn és més tendre i suculenta. Aquestes son les ordres del Rei.
El Rei es sentia veritablement ple d'ira i no parava de cridar i de moure els braços de manera desafiant.
- Que potser no hi ha ningú en aquest regne que pugui aturar aquesta bèstia? Es que em de deixar que aquest monstre devori tots els meus estimats porquets sense ni tan sols moure un dit?
- Són nombrosos els valents que s'han encarat amb ell, Majestat (va respondre Ferrn, el conseller reial), però ningú ha aconseguit ni tan sols espantar-lo. Es una fera veritablement magnifica.
- Magnifica? Magnifica? Aquesta cosa es menja els meus porcs! Es abominable! Vull que el matin!! Ara mateix! Jo sóc el Rei i aquest es el meu desig i la meva ordre!
- Nosaltres acabarem amb aquest engendre, Majestat!
- Qui ha parlat? Apropeu-vos!
- Amb el vostre permís, Majestat... Som els cavallers de l'Ordre d'Artur Ensen, que anem camí del nostre regne llunyà i que vos heu donat generosament aixopluc per uns dies.
- Qui son aquests individus i perquè vesteixen d'aquesta manera tan senyorial i parlen en aquest to una mica altiu? (va preguntar Hogol a Nat).
- Són cavallers del regne d'Artur Ensen. Van arribar fa uns dies camí de la seva pàtria.
- Dieu que podeu posar fi a aquest malson? (va preguntar el Rei)
- Poso la meva espasa al vostre servei, Majestat. I amb ella la dels nobles cavallers que m'acompanyen.
- Si es cert el que dieu, la meva gratitud cap a vosaltres no tindrà límits. Partiu immediatament i no torneu fins que l'hagueu matat.
- Així ho farem. Majestat...
- I amb aquestes paraules els cavallers van marxar del castell per trobar el lleó que estava matant als innocents porquets del regne d'Argal.
Els dies següents no van ser massa esperançadors, doncs constantment arribaven noticies de noves matances de porquets, però cap de la mort del lleó, per la qual cosa el Rei es sentia molt trist i frustrat.
Després d'un mes d'infructuosa cacera, els cavallers van tornar al castell capcots i maltrets.
- I doncs? (va preguntar impacient el Rei). On és el cap d'aquest animal?
- Majestat, ho sentim molt però no l'hem pogut matar. Hem lluitat contra ell nombroses vegades, sempre amb valentia i coratge però tot i així no he aconseguit derrotar-lo. Aquesta bèstia te la força de cent homes i és mes feréstec que cent tempestes! Ningú pot derrotar-la.
- Greus noticies ens heu dut, nobles cavallers i tot i que la vostra croada ha estat infructuosa, agraït us estic. Aneu a les vostres cambres a descansar doncs us ho heu guanyat. Jo per la meva part em retiro també doncs vull meditar sobre tot això.
I sense dir res mes ni mirar a ningú, el Rei va sortir de la sala amb rostre veritablement preocupat.
En Hogol es sentia una mica incomode en aquesta situació, ja que desitjava ajudar però per altre banda els Hogol no son gent de lluita, per la qual cosa poc servei podria donar. Es per això que va decidir marxar d'aquelles terres i seguir el seu viatge. Al exposar les seves intensions a Nat, ella es va sentir una mica trist però va comprendre els motius que l'empenyien a fer-ho.
- No et sentis malament per no poder matar el lleó. Ni els mes valents cavallers han pogut contra ell de manera que no podries fer res per vèncer.
- Certes son les teves paraules, Nat, però en l'esperit dels Hogol sempre viuen les ansies d'ajudar al qui esta patint i el vostre Rei està patint molt ara.
- Ho se, però hi ha coses que no es poden resoldre tan sols amb la voluntat. A aquest lleó nomes el podria derrotar un altre lleó tant fort com ell.
- Què has dit?
- Que nomes un lleó tan gran i fort com ell podria derrotar-lo...
- Es clar!! Es veritat! No se m'havia acudit! Ja ho tinc!
- Que es el que se t'ha acudit? A que ve tot aixo?
- Anem a veure al Rei, corre!!
I aixi va ser que en pocs minuts el Rei estava novament assegut en el seu tron davant d'en Hogol i la Nat.
- Majestat, crec que se com podem lliurar-nos del lleó (va dir en Hogol).
- Estas segur del que dius, amic meu?
- Crec que si majestat, però necessitaré ajuda.
- El que necessitis, per tal que matis a aquest animal.
- Solament necessito uns paletes i l'ajuda de la Nat, majestat.
- Paletes? Que es el que estas barrinant?
- Vull fer un mur, majestat
- Que potser vols tancar als meus porquets com vulgars lladregots?
- No majestat, nomes vull fer un petit mur. Confieu en mi: els vostres porquets no patiran cap mal.
- Que així sigui, doncs. Prem els paletes i tot el que et calgui però porte'm el cap d'aquest lleó.
- De seguida ens hi posem, Majestat.
Poca estona després de dir aquestes paraules, i davant les perplexes i incrèdules mirades de tots, en Hogol sortia del castell acompanyat de la Nat i els millors paletes de la cort.
Es van dirigir cap a les terres on darrerament s'havien tingut noticies del lleó i es van aturar en un verd prat on els porquets del Rei els agradava anar. Hogol va demanar als paletes que fessin un petit mur de no mes de dos metres d'alçada per uns vint-i-cinc de longitud, recalcant especialment que la paret havia de ser el mes plana i perfecte possible.
Els paletes no entenien res i sabent que el lleó rondava per aquelles terres no es sentien gens tranquils. Tot i aixi van seguir fidelment les instruccions d'en Hogol i en poc temps el mur va estar acabat.
- Que hem de fer ara, Hogol?
- Ara nomes hem d'esperar i amb sort el nostre problema s'haurà acabat.
- No entenc el que vols fer.
- Confia en mi, Nat. Si la meva idea dona resultat aviat tornarem a casa. Apa: vine amb mi que ens hem d'amagar Es van pujar a un arbre proper al mur que els paletes havien aixecat i allí van esperar pacientment l'arribada del lleó.
Després d'unes llargues i avorrides hores d'espera el lleó va aparèixer en la llunyania, apropant-se amb parsimònia i sense amagar-se de res ni de ningú. Els pobres porquets, al adonar-se de la presencia de tant poderós depredador van fugir espantats i morts de por.
El lleó. seguia apropant-se lentament cap al mur sense immutar-se.
- Deu meu, Hogol, es enorme! Que fem?
- Tranquil·la, hem d'esperar que s'apropi una mica mes... una mica mes... ara!
Ràpid Nat, necessito que llancis l'encanteri de la paret d'aigua sobre el mur!
- Peró per que?
- No preguntis i fes-ho, ara!
Nat va llençar l'encanteri al mur i en un instant va començar a reflectir tot el que es trobava davant seu.
Al principi el lleó no es va adonar de res, però finalment va veure que un gran lleó s'interposava en el seu camí. Va dubtar un instant i després va llençar un rugit amenaçador, tot obrint exageradament la boca per mostrar les seves poderoses dents. L'altre lleó va fer el mateix i va ensenyar els esmolats ullals al seu rival. El lleó va començar a fer gestos amenaçadors i demostracions de força a les quals sempre contestava l'altre lleó amb actes igual de poderosos.
Finalment es va llençar sobre el seu enemic, mentre l'altre feia el mateix. Els seus caps van xocar i per un moment es van retirar estabornits pel colossal impacte, però immediatament es van tornar a atacar. Intentaven mossegar-se amb les seves poderoses mandíbules i donar-se mortals urpades però cap d'ells aconseguia ferir al seu rival. La lluita era terrible i sense treva. El lleó de mica en mica es va anar esgotant degut a la duresa de la lluita i la seva llarga durada i finalment, després de varies hores, el lleó va caure al terra extenuat.
- Rapit Nat: ara es el moment! Esta completament esgotat i no ens podrà fer res!
- Es increïble! Com se t'ha acudit de fer quelcom aixi? Mai no m'ho hauria imaginat!
- Els Hogol no sabem lluitar però tenim imaginació. El pobre lleó ha fet tota la feina per nosaltres.
Amb el lleó ben lligat i muntat en un carro, van tornar al castell per donar la bona noticia a tots.
L'arribada va ser triomfant i tots van anar per aclamar als valents que havien agafat al temible lleó.
El Rei mostrava una cara radiant i alegre com no es recordava en molt de temps.
- Estimat Hogol, ens has salvat a tots de la maldat d'aquest animal i t'estic agraït infinitament. Tot el que em demanis i que estigui al meu abast et serà concedit!. I pel que a tu respecta, bestia immunda, ara mateix ordenaré que et facin matar!
- Perdoneu Majestat, voldria demanar-vos solament una cosa.
- I quina cosa es, amic meu?
- Voldria que perdonéssiu la vida d'aquest lleó, donat que en realitat nomes mata per satisfer la seva necessitat d'aliment. No crec que veritablement sigui un animal malvat.
- Com? Que potser vols que el torni a alliberar per que pugui tornar a devorar als meus porquets?
- En realitat havia pensat que, ja que els cavallers d'Artur Ensen marxaran aviat cap a llocs remots i llunyans i d'alguna manera el seu honor va quedar malmès, podrien accedir a endur-se el lleó amb ells, amb la promesa d'alliberar-lo en un lloc segur pels vostres interessos i propietats.
- Es ben estrany aixo que em demanes, Hogol. Però com que estic en deute amb tu i et vaig donar la meva reial paraula vaig a complir el que em demanes, tot i que no entenc perquè et preocupes per aquesta bestia immunda.
- Els Hogol som gent amant dels animals i pensem que no es regeixen per bondat o maldat, tan sols els empeny l'instint de supervivència. Això de vegades els fa mes humans que els propis humans.
- Aixi es farà, doncs. Ara anem tots a celebrar-ho de valent!!
Aquella nit en el castell va haver una grandiosa festa en honor del Hogol a la qual van anar tots els seus amics: Nat, Conrad, Nunci, Alons, Ferrn, Marsal, Toms, Dav i molts més...
Ralip, la cuinera reial va fer una truita en honor seu, deliciosa com totes les que fa, per la qual cosa els convidats de seguida se la van cruspir. Emma, una de les belles dames que mes agradava passejar a cavall amb en Hogol, animava a tots amb les seves sorprenents histories i contes còmics. I aprofitant que tots els seus amics estaven reunits va decidir donar-los la noticia de la seva propera marxa.
- Per que vols marxar, Hogol? Queda't amb nosaltres!!
- Haig de seguir el meu camí. Em sento a gust i feliç aquí ja que la vostra amistat m'heu donat, però algun dia havia de deixar aquestes terres per trobar el meu veritable regne i crec que aquest moment ja ha arribat.
Les cares de tots mostraven la tristesa que havia inundat els seus cors però no van dir res perquè sabien que, en realitat el Hogol havia parlat amb molt de seny.
I efectivament va arribar el dia en que el Hogol va muntar dalt del seu cavall per deixar aquelles terres i aquella gent. Tots van sortir del castell per acompanyar-lo un tros del camí i quan van arribar al cim d'un turo que havia davant del castell, Hogol va aturar el seu cavall. - Cuida't molt Hogol, et trobarem a faltar (van dir tots).
- Amics: en tot el temps que he estat amb vosaltres he apres una mica de màgia i crec que ha arribat el moment de posar-la en practica. Va agafar una petita bossa que penjava del seu cinturó, la va obrir i va treure d'ella una llavor. La va llençar al terre i després, al pronunciar un encanteri, va començar a germinar i en un instant es va convertir en un gran arbre.
La gent admirada es va apropar sorpresa a l'arbre per observar-lo millor i en Hogol els va parlar.
- Cada cop que vingueu fins aquest arbre, alguna cosa de mi estarà encara amb vosaltres. I de la mateixa manera que les seves arrels s'aniran estenent, l'amistat que sento per vosaltres anirà creixent i arrelant en el meu cor.
- Gràcies per tot, Hogol. Bona sort (van dir tots).
- Gràcies a vosaltres per fer-me sentir com a casa meva.
I aixi va ser com, amb un somriure i una petita llàgrima l'ultim dels Hogol va seguir el camí cap a la seva llunyana terra.

Autor : Joan Moret
Il·lustració : Bernat Muntés